ACGIL - Associació Cristiana de Gais i Lesbianes

L’ACGIL és un espai de trobada i de llibertat per a tots els cristians gais i les cristianes lesbianes que volen compartir les seves vivències, viure naturalment la seva fe i la seva homosexualitat, i així realitzar un creixement personal.
Subscriu-te a les notícies
Home > Reflexions > La mala mare pèrfida

La mala mare pèrfida

La mala mare pèrfida

3 novembre 2014

El Sínode extraordinari de bisbes que s’ha celebrat a Roma a primers d’octubre ha acabat aprovant un document que deixa les coses com estaven. En tenir oportunitat de respondre el qüestionari previ, molts i moltes vam pensar que potser s’obria una oportunitat per acostar l’Església a l’Evangeli. En el nostre cas, el de l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes, el sol fet que el secretari canceller de l’arquebisbat de Barcelona i el secretari del Sínode contestessin la nostra tramesa ja va ser una fita històrica. Fins llavors mai cap bisbe havia contestat les nostres (nombroses) cartes, amb les honroses excepcions dels bisbes Camprodon i Carreras.

Les informacions de la reunió del Sínode semblava que volien obrir les finestres. Les paraules del bisbe de Roma en el sentit de “parlar de tot sense por” i les reaccions rabioses de les cavernes curials i d’alguns episcopats deixaven entreveure que per fi les jerarquies s’havien decidit a valorar “els signes dels temps”, 40 anys després que el Concili Vaticà II ho recomanés.

El document previ de resum recollia algunes afirmacions que ens feien pensar que les coses podien canviar a Roma. Per primera vegada vèiem negre sobre blanc que les parelles homosexuals tenien valor en elles mateixes i que podíem aportar molt a les comunitats cristianes. Aquesta no era una afirmació gens agosarada, perquè és l’experiència quotidiana de moltes persones gais i lesbianes, incloses les seves parelles,que, malgrat els atacs de les jerarquies, han optat per romandre dins les comunitats catòliques i aportar-hi el millor d’elles mateixes.

Malauradament, però, la “Relatio Synodi” aprovada el dissabte 18 d’octubre al final del Sínode tornava les coses al seu lloc. En efecte,  els dos punts que feien referència a l’homosexualitat quedaven així:

“55. Algunes famílies viuen l’experiència de tenir dins seu persones amb orientació sexual. A aquest respecte hom s’ha preguntat sobre quina atenció pastoral és oportuna davant d’aquesta situació, tenint present el que ensenya l’Església: “No hi ha cap fonament per assimilar o establir analogies, ni tan sols remotes, entre les unions homosexuals i el disseny de Déu sobre el matrimoni i la família”. Però els homes i les dones amb tendències homosexuals han de ser acollits amb respecte i delicadesa. “S’evitarà amb ells tot signe de discriminació injusta” (Congregació per la Doctrina de la Fe, “Consideracions sobre els projectes de reconeixement legal de les unions entre les persones homosexuals”, 4)

56. És del tot inacceptable que els Pastors de l’Església pateixin pressions en aquesta matèria i que els organismes internacionals condicionin els ajuts financers als països pobres a la introducció de lleis que institueixin el “matrimoni” entre persones del mateix sexe.”

El punt 55 va ser aprovat per 118 vots a favor i 62 en contra. El punt 56, per 159 a favor i 21 en contra. Per tant, hi va haver 62 pares sinodals que van considerar que les persones homosexuals no s’han d’acollir amb respecte i delicadesa, contradient el que prescriu el mateix Catecisme de l’Església Catòlica. I 118 van estar d’acord en que les unions homosexuals són completament alienes al disseny de Déu sobre el matrimoni i la família.

Pel que fa al punt 56, cal dir que està basat en una falsedat. No hi ha cap organisme internacional que condicioni l’ajuda humanitària a un país pobre a que aprovi la legalització del “matrimoni” homosexual. Alguns organismes internacionals (malauradament no tots) condicionen l’ajut humanitari al respecte pels drets humans i concretament a la despenalització de l’homosexualitat. Perquè en 80 països del món encara és il·legal ser homosexual i en molts d’ells encara està castigat amb la pena de mort. Per cert, cada cop que s’ha sotmès aquest punt a votació en els organismes internacionals (la despenalització de l’homosexualitat) els representants del Vaticà hi han votat en contra. Pel que fa a les pressions que poden rebre els pastors de l’Església, cal dir que les reben cada cop que desacrediten o insulten les iniciatives legals per reconèixer les parelles del mateix sexe. Potser si es limitessin a predicar l’evangeli (que jo recordi no hi diu res de les parelles del mateix sexe) no rebrien aquestes “pressions”.

Els gais i les lesbianes, doncs, hem estat novament els bocs expiatoris “sacrificats” per tal que la “Relatio Synodi” reculli una certa obertura cap a les persones divorciades tornades a casar o cap a les parelles de fet.

L’actitud de tots aquests bisbes cap a nosaltres no es pot qualificar de cristiana i tampoc d’humana. El fet de no trobar cap valor en les nostres famílies, les que formem amb els nostres marits i mullers i els nostres fills, constitueix una mostra evident de mala fe i de maldat. Fer servir mentides i falsedats (com la dels organismes internacionals) per sostenir aquestes actituds encara les fa més perverses.

Només que preguntessin als seus capellans sobre nosaltres, només que fossin capaços de reconèixer la mà de Déu que ens fa ser també petites esglésies domèstiques, ho tindrien més fàcil.

Però avui per avui, si algú em pregunta com definiria l’Església, fent una analogia amb allò de “Mater et Magistra”, no dubtaria en anomenar-la “Mala mare i pèrfida”.

Jordi Valls
Consiliari de l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes

- See more at: http://www.esglesiaplural.org/la-mala-mare-perfida/#sthash.aAlOzkVx.dpuf

 

La mala mare pèrfida

This post has already been read 17 times!

El Sínode extraordinari de bisbes que s’ha celebrat a Roma a primers d’octubre ha acabat aprovant un document que deixa les coses com estaven. En tenir oportunitat de respondre el qüestionari previ, molts i moltes vam pensar que potser s’obria una oportunitat per acostar l’Església a l’Evangeli. En el nostre cas, el de l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes, el sol fet que el secretari canceller de l’arquebisbat de Barcelona i el secretari del Sínode contestessin la nostra tramesa ja va ser una fita històrica. Fins llavors mai cap bisbe havia contestat les nostres (nombroses) cartes, amb les honroses excepcions dels bisbes Camprodon i Carreras.

Les informacions de la reunió del Sínode semblava que volien obrir les finestres. Les paraules del bisbe de Roma en el sentit de “parlar de tot sense por” i les reaccions rabioses de les cavernes curials i d’alguns episcopats deixaven entreveure que per fi les jerarquies s’havien decidit a valorar “els signes dels temps”, 40 anys després que el Concili Vaticà II ho recomanés.

El document previ de resum recollia algunes afirmacions que ens feien pensar que les coses podien canviar a Roma. Per primera vegada vèiem negre sobre blanc que les parelles homosexuals tenien valor en elles mateixes i que podíem aportar molt a les comunitats cristianes. Aquesta no era una afirmació gens agosarada, perquè és l’experiència quotidiana de moltes persones gais i lesbianes, incloses les seves parelles,que, malgrat els atacs de les jerarquies, han optat per romandre dins les comunitats catòliques i aportar-hi el millor d’elles mateixes.

Malauradament, però, la “Relatio Synodi” aprovada el dissabte 18 d’octubre al final del Sínode tornava les coses al seu lloc. En efecte,  els dos punts que feien referència a l’homosexualitat quedaven així:

“55. Algunes famílies viuen l’experiència de tenir dins seu persones amb orientació sexual. A aquest respecte hom s’ha preguntat sobre quina atenció pastoral és oportuna davant d’aquesta situació, tenint present el que ensenya l’Església: “No hi ha cap fonament per assimilar o establir analogies, ni tan sols remotes, entre les unions homosexuals i el disseny de Déu sobre el matrimoni i la família”. Però els homes i les dones amb tendències homosexuals han de ser acollits amb respecte i delicadesa. “S’evitarà amb ells tot signe de discriminació injusta” (Congregació per la Doctrina de la Fe, “Consideracions sobre els projectes de reconeixement legal de les unions entre les persones homosexuals”, 4)

56. És del tot inacceptable que els Pastors de l’Església pateixin pressions en aquesta matèria i que els organismes internacionals condicionin els ajuts financers als països pobres a la introducció de lleis que institueixin el “matrimoni” entre persones del mateix sexe.”

El punt 55 va ser aprovat per 118 vots a favor i 62 en contra. El punt 56, per 159 a favor i 21 en contra. Per tant, hi va haver 62 pares sinodals que van considerar que les persones homosexuals no s’han d’acollir amb respecte i delicadesa, contradient el que prescriu el mateix Catecisme de l’Església Catòlica. I 118 van estar d’acord en que les unions homosexuals són completament alienes al disseny de Déu sobre el matrimoni i la família.

Pel que fa al punt 56, cal dir que està basat en una falsedat. No hi ha cap organisme internacional que condicioni l’ajuda humanitària a un país pobre a que aprovi la legalització del “matrimoni” homosexual. Alguns organismes internacionals (malauradament no tots) condicionen l’ajut humanitari al respecte pels drets humans i concretament a la despenalització de l’homosexualitat. Perquè en 80 països del món encara és il·legal ser homosexual i en molts d’ells encara està castigat amb la pena de mort. Per cert, cada cop que s’ha sotmès aquest punt a votació en els organismes internacionals (la despenalització de l’homosexualitat) els representants del Vaticà hi han votat en contra. Pel que fa a les pressions que poden rebre els pastors de l’Església, cal dir que les reben cada cop que desacrediten o insulten les iniciatives legals per reconèixer les parelles del mateix sexe. Potser si es limitessin a predicar l’evangeli (que jo recordi no hi diu res de les parelles del mateix sexe) no rebrien aquestes “pressions”.

Els gais i les lesbianes, doncs, hem estat novament els bocs expiatoris “sacrificats” per tal que la “Relatio Synodi” reculli una certa obertura cap a les persones divorciades tornades a casar o cap a les parelles de fet.

L’actitud de tots aquests bisbes cap a nosaltres no es pot qualificar de cristiana i tampoc d’humana. El fet de no trobar cap valor en les nostres famílies, les que formem amb els nostres marits i mullers i els nostres fills, constitueix una mostra evident de mala fe i de maldat. Fer servir mentides i falsedats (com la dels organismes internacionals) per sostenir aquestes actituds encara les fa més perverses.

Només que preguntessin als seus capellans sobre nosaltres, només que fossin capaços de reconèixer la mà de Déu que ens fa ser també petites esglésies domèstiques, ho tindrien més fàcil.

Però avui per avui, si algú em pregunta com definiria l’Església, fent una analogia amb allò de “Mater et Magistra”, no dubtaria en anomenar-la “Mala mare i pèrfida”.

Jordi Valls
Consiliari de l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes

- See more at: http://www.esglesiaplural.org/la-mala-mare-perfida/#sthash.aAlOzkVx.dpuf

La mala mare pèrfida

This post has already been read 17 times!

El Sínode extraordinari de bisbes que s’ha celebrat a Roma a primers d’octubre ha acabat aprovant un document que deixa les coses com estaven. En tenir oportunitat de respondre el qüestionari previ, molts i moltes vam pensar que potser s’obria una oportunitat per acostar l’Església a l’Evangeli. En el nostre cas, el de l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes, el sol fet que el secretari canceller de l’arquebisbat de Barcelona i el secretari del Sínode contestessin la nostra tramesa ja va ser una fita històrica. Fins llavors mai cap bisbe havia contestat les nostres (nombroses) cartes, amb les honroses excepcions dels bisbes Camprodon i Carreras.

Les informacions de la reunió del Sínode semblava que volien obrir les finestres. Les paraules del bisbe de Roma en el sentit de “parlar de tot sense por” i les reaccions rabioses de les cavernes curials i d’alguns episcopats deixaven entreveure que per fi les jerarquies s’havien decidit a valorar “els signes dels temps”, 40 anys després que el Concili Vaticà II ho recomanés.

El document previ de resum recollia algunes afirmacions que ens feien pensar que les coses podien canviar a Roma. Per primera vegada vèiem negre sobre blanc que les parelles homosexuals tenien valor en elles mateixes i que podíem aportar molt a les comunitats cristianes. Aquesta no era una afirmació gens agosarada, perquè és l’experiència quotidiana de moltes persones gais i lesbianes, incloses les seves parelles,que, malgrat els atacs de les jerarquies, han optat per romandre dins les comunitats catòliques i aportar-hi el millor d’elles mateixes.

Malauradament, però, la “Relatio Synodi” aprovada el dissabte 18 d’octubre al final del Sínode tornava les coses al seu lloc. En efecte,  els dos punts que feien referència a l’homosexualitat quedaven així:

“55. Algunes famílies viuen l’experiència de tenir dins seu persones amb orientació sexual. A aquest respecte hom s’ha preguntat sobre quina atenció pastoral és oportuna davant d’aquesta situació, tenint present el que ensenya l’Església: “No hi ha cap fonament per assimilar o establir analogies, ni tan sols remotes, entre les unions homosexuals i el disseny de Déu sobre el matrimoni i la família”. Però els homes i les dones amb tendències homosexuals han de ser acollits amb respecte i delicadesa. “S’evitarà amb ells tot signe de discriminació injusta” (Congregació per la Doctrina de la Fe, “Consideracions sobre els projectes de reconeixement legal de les unions entre les persones homosexuals”, 4)

56. És del tot inacceptable que els Pastors de l’Església pateixin pressions en aquesta matèria i que els organismes internacionals condicionin els ajuts financers als països pobres a la introducció de lleis que institueixin el “matrimoni” entre persones del mateix sexe.”

El punt 55 va ser aprovat per 118 vots a favor i 62 en contra. El punt 56, per 159 a favor i 21 en contra. Per tant, hi va haver 62 pares sinodals que van considerar que les persones homosexuals no s’han d’acollir amb respecte i delicadesa, contradient el que prescriu el mateix Catecisme de l’Església Catòlica. I 118 van estar d’acord en que les unions homosexuals són completament alienes al disseny de Déu sobre el matrimoni i la família.

Pel que fa al punt 56, cal dir que està basat en una falsedat. No hi ha cap organisme internacional que condicioni l’ajuda humanitària a un país pobre a que aprovi la legalització del “matrimoni” homosexual. Alguns organismes internacionals (malauradament no tots) condicionen l’ajut humanitari al respecte pels drets humans i concretament a la despenalització de l’homosexualitat. Perquè en 80 països del món encara és il·legal ser homosexual i en molts d’ells encara està castigat amb la pena de mort. Per cert, cada cop que s’ha sotmès aquest punt a votació en els organismes internacionals (la despenalització de l’homosexualitat) els representants del Vaticà hi han votat en contra. Pel que fa a les pressions que poden rebre els pastors de l’Església, cal dir que les reben cada cop que desacrediten o insulten les iniciatives legals per reconèixer les parelles del mateix sexe. Potser si es limitessin a predicar l’evangeli (que jo recordi no hi diu res de les parelles del mateix sexe) no rebrien aquestes “pressions”.

Els gais i les lesbianes, doncs, hem estat novament els bocs expiatoris “sacrificats” per tal que la “Relatio Synodi” reculli una certa obertura cap a les persones divorciades tornades a casar o cap a les parelles de fet.

L’actitud de tots aquests bisbes cap a nosaltres no es pot qualificar de cristiana i tampoc d’humana. El fet de no trobar cap valor en les nostres famílies, les que formem amb els nostres marits i mullers i els nostres fills, constitueix una mostra evident de mala fe i de maldat. Fer servir mentides i falsedats (com la dels organismes internacionals) per sostenir aquestes actituds encara les fa més perverses.

Només que preguntessin als seus capellans sobre nosaltres, només que fossin capaços de reconèixer la mà de Déu que ens fa ser també petites esglésies domèstiques, ho tindrien més fàcil.

Però avui per avui, si algú em pregunta com definiria l’Església, fent una analogia amb allò de “Mater et Magistra”, no dubtaria en anomenar-la “Mala mare i pèrfida”.

Jordi Valls
Consiliari de l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes

- See more at: http://www.esglesiaplural.org/la-mala-mare-perfida/#sthash.aAlOzkVx.dpuf

Vincles relacionats

Associació Cristiana de Gais i Lesbianes - C. Verdaguer i Callís, 10, 08003 - Barcelona - info@acgil.org
Disseny i programació: Clickart